L’escultura de Manuel Cusachs. Una presentació. L’escultor Manuel Cusachs, de Mataró, que viu a Lepant, núm. 42, d’aquesta ciutat, és conegut meu perquè tots dos tenim un amic comú: el senyor Ametller, de Pals, gran persona, veterinari excel.lent, molt curiós poeta, que actualment dirigeix un gran frigorífic a la capital del Maresme.

     En el curs d’aquests últims anys, Ametller m’ha parlat molt sovint d’aquest escultor. Un dia em digué que treballava el granit amb un gran interès. Més endavant em tingué al corrent del viatge que féu a Itàlia, amb molt de profit. De la seva estada,  més curta, a França. D’alguns artistes que ha tractat, del país, que són amics seus. ¿Per què el senyor Cusachs no va a veure el Museu Nacional d’Atenes? – li vaig preguntar més endavant. I ara, no fa pas gaires setmanes, em digué que Cusachs havia fet un tros d’escultura que representa el meu cap. Ho vaig trobar extravagant i inexplicable.

     Jo no he sabut mai, vull dir amb una certa precisió, el significat de la paraula “estètica”, avui utilitzada universalment, sobretot pels tractadistes alemanys. Tampoc no he sabut mai el significat de la paraula “bellesa”, a pesar de la utilització constant, a tot arreu, d’aquesta paraula, sobretot en els estaments tinguts per cultivats, esnobs, adinerats i els de la lletra impresa. No crec que el Vasari la utilitzés mai o molt poc en el seu gran llibre sobre els artistes italians del Renaixement. Tinc la impressió que ja fa molts anys que vaig deixar de banda – a causa, és clar, de la meva limitació- aquestes abstraccions inintel.ligibles, inútils i inservibles. L’acadèmia, ja tan atrotinada, encara les utilitza.

     Ara, no fa pas gaires dies, aparegué a casa, al Mas Pla, l’escultor Cusachs, acompanyat de la seva amable i maca senyora, portant l’escultura, emmotllada en bronze, de la meva cara. El senyor Cusachs és un xicot alt i corpulent, d’una gran presència, que porta bastó, té cinc fills i va una mica coix per culpa d’una paràlisi infantil. Té una indubtable simpatia. M’ensenya el que ha fet. Hi dono una mirada, vaig quedar més aviat sorprès. En primer lloc, la semblança de l’escultura amb la meva cara hi és prodigiosament donada. Vaig pensar de seguida: la gent que la vegi i em conegui dirà que és una caricatura molt ben feta. I així succeí, exactament. Però el curiós és que no ho és. Mentre me la mirava, vaig dir-me internament: “Aquesta és una escultura sobre la qual l’artista ha projectat el caràcter”. El caràcter és la projecció, sobre una obra plàstica, de la vida humana real i concreta. En aquest tros de bronze, la vida hi és. No em semblà pas una mala notícia. De vida, n’hi ha de moltes classes. Quan parlo del caràcter, en una obra d’art, de la vida, vull dir de la vida real- tal com és. La projecció del caràcter sobre un plàstic qualsevol implica una gran capacitat d’observació i d’atenció, que de vegades pot provenir de l’estudi del model (rares vegades) i més sovint de la pura intuïció, com a element sensacional de l’observació. Són les úniques coses que vaig dir davant aquella cara. Potser encara vaig dir massa. Vaig tractar de donar a entendre al senyor Cusachs que una cosa és l’estètica i l’altra el caràcter i que a mi, personalment, el que m’interessa és el caràcter.

     L’escultor em digué que estava a punt d’obrir a Figueres, a la galeria que hi ha a la plaça que es forma entre l’església parroquial i el teatre-museu Dalí, enmig de la qual hi ha un gran tronc d’olivera posada pel pintor de Portlligat, una exposició de les seves escultures i em demanà quatre ratlles de presentació. Vaig protestar. Jo no sé fer presentacions acceptables. En realitat jo no sé fer res. Cusachs insistí. Ametller insistí. Vaig haver d’escriure aquestes ratlles. Les paraules de la presentació són aquestes mateixes.

     En acomiadar-me de la senyora i el senyor Cusachs, vaig desitjar-li un gran èxit a Figueres i vaig dir-li que, si l’exposició en perspectiva contenia algunes obres de la mateixa tendència amb què havia estat fet el meu cap, produiria una gran rebullida en les concepcions artístiques del país. Comencem treballant sobre el caràcter, insistim i potser, temps a venir, arribarem a fer alguna forma escultòrica com algunes que n’hi ha a la plaça de la Senyoria, a Florència.

     Li vaig dir també que escriure sobre aquestes coses d’una manera purament literària, inintel.ligible i agradable és absurd, donats els anys que tinc. Ara, això és purament personal i, per tant, sense importància.

 

Josep Pla

Notes del capvesprol

Obra completa. Volum XXXV

Edicions Destino. Barcelona