MANUEL CUSACHS. UNA VIDA D’ESCULTOR

 

FER DE L’ART UN GEST DE PLENITUD

Manuel Cusachs és un dels nostres grans escultors, un veritable savi en l’arriscat ofici d’arrencar de la matèria el gest que ens commou i que suscita dins nostre el goig de la contemplació de l’obra mestra. Ho és perquè en domina la tècnica i perquè aconsegueix que les seves creacions siguin d’una bellesa exuberant, mediterrània, que ens convoca a saber i a sentir. Cusachs hi transmet amb una força i un talent del tot excepcionals la plenitud de la vida, perquè és un artista formidable que convida la matèria a moure’s amb les onades de la llum. Amb aquesta exposició Una vida d’escultor, que commemora el 75è aniversari de Manuel Cusachs, tenim una magnífica oportunitat de poder recórrer les diverses etapes en la brillant trajectòria de l’escultor mataroní, incloent-hi des de la sèrie inspirada en els impressionants poemes d’El Caminant i el Mur de Salvador Espriu a les imatges concebudes per representar els nostres símbols i mites o als retrats de personatges amb qui se sent unit per profundes afinitats. Arreu hi percebem la solidesa esplèndida d’una obra radicalment coherent, fidel a una concepció i a un llenguatge, a una tradició en què ens reconeixem i que Cusachs situa en un dels cims més alts, a una visió del món que troba en ell un intèrpret genial. Pocs escultors com Manuel Cusachs han sabut reflectir tan íntimament l’ànima del nostre país, en una confluència fascinant de sensualitat i de pensament, d’espiritualitat i d’idealisme humanista, de consciència de poble arrelat a la terra i a un paisatge que creix en l’horitzó dels blaus. Josep Pla va escriure del treball escultòric de Manuel Cusachs: “El caràcter és la projecció sobre una obra plàstica de la vida humana, i la vida hi és. Excel.lent notícia!” i Salvador Espriu en va fer aquest lucidíssim elogi: “Domina com pocs el seu ofici i és a la vegada un artista molt sensible i un penetrant psicòleg. És un escultor complet”. Josep Pla deia que l’artista havia d’aconseguir robar-li la cartera a la història, arrabassar-li, més enllà del record efímer, un instant, un rostre, una emoció per fer-los perdurables. Només els veritables creadors són capaços de sortir-se’n. I Manuel Cusachs hi ha reeixit plenament. Una vida d’escultor és una meravellosa expressió de vida esdevinguda art enllà del temps.

 

Carles Duarte i Montserrat. Poeta

 

Sales d’exposicions del Museu de Mataró. Desembre-gener 2008 - 2009

 

 

______________________________________________________________________________

 

 

 

CUSACHS/ESPRIU. EL CAMINANT I EL MUR

Presentació de l’exposició per Carles Duarte dins l’any Espriu

 

L’ART ENLLÀ DEL TEMPS

El caminant i el mur és un dels cims més alts de la poesia catalana del segle XX i ha inspirat una de les sèries escultòriques més impressionants de Manuel Cusachs i un treball musical bellíssim de Raimon, Cançons de la roda del temps, publicat l’any 1966 amb una coberta memorable de Joan Miró.

Què és el que fa tan singular aquesta obra? Abans de res, la seva essencialitat radical, la nuesa i la profunditat amb què s’hi produeix la confrontació de l’home amb el seu destí, personal i col.lectiu. Si el conjunt de la literatura espriuana dialoga amb els universos bíblic i grecollatí que, com ens recorda George Steiner, fonamenta la mirada europea sobre el sentit de l’existència, El caminant i el mur hi excel.leix per la seva perfecció clàssica, per la solidesa de la seva arquitectura formal (amb les seves tres parts: Les ombres, el riu, el somni perdutCançons de la roda del temps, i El Minotaure i Teseu), que té el seu espai central en aquest fris minuciós i solemne de dotze poemes magistrals, concisos i austers, com dotze campanades severes, sobre el cicle de la llum i de la vida, que constitueixen Les cançons de la roda del tempsEl caminant i el mur ens convida a la introspecció, des de la seva lenta i acurada minuciositat, des del lirisme desolat que hi respira, des de la lucidesa descarnada que l’amara, des de la seva ambició intel.lectual, amb una bellesa tensa i una pulcritud precisa que en fan una obra sublim.

No és gens estrany, doncs, que la lectura d’aquests versos desvetllés en Manuel Cusachs l’anhel d’imaginar-se una forma escultòrica, que va plasmar-se des de les mans generoses de saviesa, de talent, de sensualitat de Cusachs, en unes peces amb una poderosa capacitat d’expressió simbòlica. Aquestes obres, alhora clàssiques i decisivament mediterrànies, representen d’una manera admirable i convincent el batec íntim dels textos d’Espriu. Hi pressentim el gest d’Espriu rere de cada bronze, el seu desassossec, el seu misteri interpel.lant-nos. Cusachs hi cisella l’absència, el silenci, la solitud, el despullament del caminant, els seus morts, els seus records, la dansa joiosa de la llum i el gest esfereït de la penombra, la naturalesa que Espriu al nostre rostre el seu nom de terra, l’arbre que és arrel i refugi, les lleis del cos, l’horitzó màgic i inquietant del mar que ens acull, la navegació dels dies i dels somnis, la barca que ens espera, el goig i el naufragi de ser… Sí, hi reconeixem Espriu, com ell mateix s’hi reconeixia! Perquè Cusachs hi acompleix un exercici únic de plenitud, que conversa amb la poesia d’Espriu i la integra dins de cada escultura, respectuosament, preservant-ne l’emoció, la dignitat exemplar que la defineix i que la fa vigent i colpidora entre nosaltres, generació rere generació, dient qui som, el passat que encarnem, la veu que ens anomena.

 

Carles Duarte i Montserrat. Poeta

President del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. 2013

 

Can Serra. Museu de Mataró. Juny-setembre de 20013