Retre culte a "the spirit of the place", versió anglosaxona del "numen o genius loci" dels llatins no és sinó un exercici universal de fecundació in vitro. El geni acompanya cada un dels humans, com si fos el seu doble o el seu dimoni, el seu àngel de la guarda o el seu conseller, la seva intuïció, la veu d'una consciència supraracional. El geni simbolitza el raig de llum que s'escapa a tot control i que engendra les conviccions més íntimes i més fortes.

L'espai pur del poema. L'espai pur de l'art. L'espai pur: el moviment del poema sobre "incerts cossos de llum generosament rics", "la forma a penes pressentida que els mots fan esclatar" deuen ser, per exemple, "La noia de les trenes", un petit bronze de Cusachs, del qual Miquel Martí i Pol es va enamorar i que ara forma part del seu entorn domèstic. La sensualitat de l'escultura, la tendresa del fang, de la fusta, del bronze. Joan Fuster va escriure una vegada parlant de l'escultura de Cusachs que era creadora de figures i, per tant, encasellada en el figuratiu. Però Cusachs ha esculpit el mar, el vent, l'home i l'arbre, com també poemes d'Espriu... I ha esculpit els cossos femenins seguint el model més seductor, el de l'art egipci, el que sospira per la bellesa que desitjaven.

Aquesta personificació del principi de fecunditat (genius=qui gignit, el que engendra), segons George Dumézil, apareix com un doble del jo i fins i tot com un ésser distint que protegeix el jo... Aquest ésser distint és el que acaba donant un empremta i caràcter a una col.lectivitat, una ciutat, un art, un país. Aquesta és la grandesa de l'aventura creativa de Cusachs laietà. Intemporal de tan contemporani, impalpable de tan tangible.

Amb un peu a la desfiguració i l'altre a la tradició escultòrica mediterrània, darrere l'obra de Manuel Cusachs hi ha una llarga evolució de la consciència artística, un navegar incert pel rails a cel obert de la creació, per les autopistes de la imaginació. Cusachs agafa les travesses de les vies que el temps ja ha esculpit i que la incúria humana ha condemnat a les galeres, agafa els travessers i viatja per ciberespai artístic cap a l'escultura egípcia que un dia va veure primer a París i després a Nàpols, i que el van deixar tan impressionat que es pensava que ja s'havia fet tot i que no es podia fer res més. Fins que, més tard, en conèixer l'obra de Giacometti, rep una alenada d'aire fresc, que ens permet comprovar que en res de la vida mai no s'ha dit l'última paraula. O, senzillament, sent la vida que sura per les arrels retorçades de la fusta o l'erosió dels elements.

L'escultor Cusachs, perquè ha fet el risc del seu doble, el seu geni, ha practicat, per això mateix, en l'escultura el retrat, tan pel que hi ha de compromís, com per la vida autèntica que conté interpretar una latra vida. El retrat expressiu, el deformat de la pròpia existència. Una modalitat que combina amb el dibuix, la pràctica més comprometedora de la sinceritat. En la senzillesa del dibuix no hi caben enganys ni tapabruts. És la transparència de les facultats.

Un saber astut i hàbil que ha aplicat al bust exacte i ferreny de Miquel Martí i Pol, fruit del seu profund coneixement del dibuix, el seu intuïtiu sentit de l'observació i el seu punt d'ironia, que converteixen la seva obra en un referent ineludible de l'imaginari de l'art del nostre temps.

 

Presentació de l'exposició: L'esperit del lloc a l'era internet. 1996

 

 

______________________________________________________________________________

 

 

MEMÒRIA DE L’ARMARI BLANC

Després d’esculpir Marilyn, Churchil, Stalin, Pau Casals, Joan XXIII o Woody Allen o d’altres “sants” contemporanis al Claustre laic de Lluís Racionero a la Seu d’Urgell (1987), Manuel Cusachs (Mataró 1933) ha reincidit en l’estatuària religiosa amb peces monumentals com l’Abat Oliba de Montserrat (1993) o el Sant Ignasi de Loiola de la Sagrada Família (1999) i el Sant Ignasi Caminant (IQS 1999), que clava el pas amb caràcter i energia. Com ja ho havia fet en els seus inicis palpitants en L’anunciació (bronze de 1983 al Rosari Monumental, Camí de la Cova, Montserrat). Però Cusachs afronta aquest repte amb la mateixa càrrega emotiva amb què aborda un o un poema o la terra i el mar, temes en els quals ha destacat des de La noia al jardí (primera escultura de gran format, 1963) fins a les trenta-tres escultures per a El caminant i el mur de Salvador Espriu (1989).

Bon amic de Pla –contempleu-ne el bust o el monument a Josep Pla a Palafrugell, 1983- o de Fuster –autor dels textos que acompanyen la sèrie de Dotze senyes de Catalunya 1983-, d’Espriu o d’Espinàs, de Martí i Pol o de Flotats, Cusachs ha plasmat la seva personalitat més íntima en una sèrie de retrats en bronze realitzats al llarg del temps (Trenta-tres catalans, iniciada el 1974). Imatges que el temps mitifica i que ara recupera sorgits del fons de la memòria de l’Armari Blanc, “l’intangible prestatge del pensament on tenim estibats molts propòsits que el temps alliberarà…, ocults misteris emparats en la foscor de la seva intimitat”.

D’aquesta fusta i d’aquesta fusteria mentals s’alcen les icones de Cusachs: xucla la vida que suren per les arrels retorçades de la fusta o l’erosió dels elements. Retre culte a “the espirit of the place”, versió anglosaxona del “numen o Genius loci” dels llatins, no és sino un exercici universal de fecundació in vitro. El geni acompanya cada un dels humans, com si fos el seu doble o el seu dimoni. El geni simbolitza el raig de llum que s’escapa a tot control i que engendra les conviccions més íntimes i més fortes.

El geni impregna d’impaciència continguda en el seu Mataró. Homenatge a la ciutat (1991) que ritma amb els ferros esbalandrats de L’Esperit de la Figuera Major, recuperats del fons marí (1992), que culminarà en màgics arcans en El somni del vell Fuster (1998-2003), Palau de la Generalitat de Catalunya, Casa del Canonge i Palau Robert, sèrie de sis escultures de gran format dedicades a les velles eines de Fuster que havien servit per crear L’armari blanc.

Una obra major i majestuosa omple una llarga dècada prodigiosa a cavall del tercer mil.leni, on posa de rengle la pètria fortalesa de Juli Cèsar (Lleida 1999) i la solidesa moral del vell indòmit Josep Puig i Cadafalch (Mataró 2002), personatges abocats a la balconada roent de l’alba del país.

Cusachs ha esculpit el mar, el vent, l’home i l’arbre, com també poemes d’Espriu, Martí i Pol, Duarte entre d’altres. Un enfilall de suites enriqueixen el seu llegat pictòric com Empordà, blanc, gris i negre (1991), sèrie de pintura sobre cartó i color negre, Mataró, baix a mar (1995), travesses de via de tren en talla de roure, Eròtica a Joncols, L’interludi de ceps, Simbologies de la terra viva (1999) o Signes-del-no res (1999), dues sèries de deu escultures en bronze, tota una tipologia del seu caràcter inquiet, inconformista i polifacètic.

Cusachs és un escultor que ha exposat a Boston, París, Estrasburg i Roma, entre d’altres ciutats, i ha conrreat també el dibuix i la pintura, tècniques en les quals es va formar: “De noi, en l’aprenentage del dibuix amb Manuel Cuyàs. D’adolescent unes breus pràctiques de pintura amb Emilia de Torres i coneixements de perspectiva amb Eusebi Vidiella i amb Ricard Opisso l’afecció a la caricatura. I, molt concretament, les llargues estades a la pedrera de Pere Barbany, picant pedra de granit. A Itàlia, un fugaç pas per l’Acadèmia Pietro Vanucci de Peruggia i la descoberta de l’ús directe del guix com a matèria de creació i, més tard amb la dinastia dels Parellada, els secrets de la fosa en bronze. I ja amb plena pràctica de la professió, amb l’apropament a poetes i literats que considero mestres del seu pensament, i a les llargues passejades pels museus que també compten”.

Si el 1976 per iniciativa de Josep Pla va fer un seguit d’exposicions pel país sota l’epígraf de La volta a Catalunya d’un escultor, ara la seva trajectòria obté els reconeixements locals i nacionals: el 2001 és nomenat fill adoptiu d’Òrrius i rep la Creu de Sant Jordi i el 2007 esdevé acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. I, al mateix temps li arriben encàrregs d’Andorra com la Santa Bàrbara d’Ordino (2003) i l’emocionant Màndorla de la capella de la Trinitat del Monastir romànic de Sant Miquel de Cuixà (Codalet, Catalunya Nord, França).

Cusachs està arrelat a la tradició escultòrica mediterrània: darrere la seva obra hi ha una llarga evolució de la consciència artística, que va des de l’art egipci i l’etrusc fins a la desfiguració, passant per l’afuada escultura de Giaconetti. Actualment viu, reclòs en l’àmbit del seu art, una rara i fascinant plenitud al seu taller prop de la pedrera d’Òrrius.

 

Ramon Balasch. Escriptor

Presentació de l'exposició:  L'Armari blanc. Barcelona 2007