El caminant i el mur de Salvador Espriu
El caminant i el mur de Salvador Espriu -datat a B., 1951-1953, publicat en primera edició el 1954 – es compon de quaranta-quatre poemes, dividits en tres seccions (de dotze, dotze i vint poemes, respectivament) cada una de les quals compta amb un epígraf de caràcter programàtic.
L’enunciat de la primera part és “Les ombres, el riu, el somni perdut”: cada paraula coincideix amb un aspecte clau de la vida i l’obra espriuanes – les ombres són les ombres de la mort generalitzada per la guerra, i la guerra no és més que el riu, el riu de la mort que tot ho arrasa, començant pel somni perdut, és a dir, la desfeta de tota la societat civil catalana i republicana-. Aquestes realitats giren entorn del record de la infantesa i de la mare abolides, (…)
El segon epígraf és “Les cançons de la roda del temps” i s’ha convertit pel seu pes específic, en el curs dels anys, en una illa lírica de valors universals i absoluts: els dotze poemes reprodueixen en una rara simetria –tal vegada aquella espantosa simetria de què parla Blake –el pas quasi litúrgic de les hores i potser completa el cicle horari precedent dels dotze poemes inicials.
El tercer epígraf és “El Minotaure i Teseu”: els seus vint poemes estableixen una complexa dialèctica entre el poder –el monstre incivil que regeix els elements de la vida quotidiana- i el sentit íntim de l’existència humana, és a dir, la dialèctica establerta entre la política i les suprastructures del poder i l’entramat que defineix una identitat plena. Ens trobem, doncs, amb la revelació personalíssima de l’entranya de l’autor, per dir-ho a les palpentes, conjugada amb les savieses mil.lenàries que ell coneix a bastament.(…)
El caminant esdevé un pelegrí, el camí un llarg viatge. Des d’un punt de vista espiritual, el viatge no és la mera traslació en l’espai, sinó la tensió de recerca i de canvi que determina el moviment i l’experiència que se’n deriva. (…)
El veritable viatge, però, és evolució i les proves iniciàtiques no són sinó viatges simbòlics que representen una recerca que va de les tenebres de l’inconscient (i, doncs, del ventre de la mare) a la llum. L’arquetip del viatge és la peregrinació al centre, a l’eix del món o bé la sortida del laberint.(…)
Sobre la simbologia del “mur” cal apreciar diversos significats que deriven de les diferents qualitats que són fonament del seu sentit: d’una banda, el mur –protegeix-, de l’altra, -limita-; tanca un món, assegura una defensa i deixa la via oberta a la recepció de la influència celest. (…)
El mur esdevé comunicació tallada, amb la seva doble incidència psicològica: seguretat i ofegament; defensa i, tanmateix, presó. (…)
“Jo sóc un mur” (8,10) –i per altra part, aquesta assimilació té un altre terme de relació: la matèria, en oposició a l’esperit”.
Si hem fet aquest llarg excurs ha estat per arribar a aquesta conclusió, que aclareix el procés seguit per Cusachs en convertir la matèria del “mur” en el “camí” o viatge de la seva ingent creació artística.
R.P.BALASCH
Sant Cugat del Vallès, 1989