Tothom sap o hauria de saber que Manuel Cusachs és de Mataró, de la ciutat de les Santes, gala de la Maresma, les dues jovenetes màrtirs que als nostres topants presideixen cada any les darreries de juliol. I tots els meus llinatges provenen d’un indret ben proper a l’antiquíssima capital del nostre tros de costa.

Ara Manuel Cusachs ha volgut que l’acompanyi, amb aquest escrit, nord enllà, des d’arran de les nostres platges a les terres d’Andorra. L’independent i acollidor Principat pirinenc concedirà la seva hospitalitat i la seva atenció a l’obra d’un dels escultors més notables de la nostra època.

Cusachs domina com pocs el seu ofici i és alhora un artista molt sensible i un penetrant psicòleg. És un escultor complet, en absolut dintre la línia que travessa i transcorre per Mallol, Hugué, Rebull i Subirachs, sense remuntar-nos al Mestre Bartomeu o a Pere Joan.

Els andorrans podran contemplar a pleret quaranta-quatre escultures pertanyents a la fins avui última fase de l’esforç de Manuel Cusachs, a més de vint-i-cinc dibuixos seus, que sol.liciten un examen detingut.

“Pas del temps”, “Venus de Cadaqués”, “Trilogia de Catalunya”, “Inici de futur”, “Dansa”, “Anell de banyistes”, “L’espill”, “La bruixa mística”, “Conquesta de Mallorca”, “La despulla”, les quatre mostres de la sèrie “El caminant i el mur”: heus aquí uns quants noms que he espigolat a l’atzar, entre les escultures, totes excel.lents, que Manuel Cusachs exposa en aquesta ocasió.

Hi afegiré dos caps-retrats, el de Josep Pla i el meu. Tots dos n’estem molt contents. Jo en surto infinitament afavorit. I el senyor Pla hi queda “clavat”, com deia, segons Valle-Inclán (però amb l’adequada terminació castellana), la castissa reina Isabel II.

Tanmateix, la peça cabdal d’aquest recull de Cusachs és la seva interpretació de la Verge del Meritxell. Els devots de la Mare de Déu patrona de les sobiranes Valls, els seus fidels, que són tots els andorrans, es rendiran a la simple i pura majestat d’aquesta Madona, que, sota els més nobles trets d’una camperola de l’alta muntanya, protegeix el seu poble.

Cusachs, que ha maldat i s’afanya amb una tenaç duresa, amb una incansable inquietud, i que ha passat per l’etern mestratge d’Itàlia (concretament a l’etrusca Perugia i des de Perugia, la de l’amplíssima vista, la de la “fisonomia severa e dolce insieme”), es troba en un tombant molt significatiu, tal vegada decisiu, de la seva carrera.

Des d’aquests cims, el nostre escultor atenyerà horitzons més i més dilatats, més i més vastos, més i més universals.

Manuel Cusachs no és pas cap aprenent ni un inconegut, sinó un valor que compta de debò en la plàstica d’aquesta hora.

I estic segur que anirà afermant, sense vacil.lacions ni marrades, la seva força expressiva, la seva comprensió intel.lectual i sensorial de la realitat, fins a discernir el seu propi art amb un judici subtil, fins a embellir supremament la domada matèria (argila, granit, marbre, bronze) que les seves mans toquin i treballin.

 

Salvador Espriu

Barcelona, vint-i-nou trenta de març de 1980